Què són els potencials evocats auditius?
És una prova objectiva per avaluar l’audició d’un infant. Al ser objectiva no es necessita de la col·laboració del pacient.

Per què es important fer potencials evocats auditius?
És important fer-los per detectar precoçment una pèrdua auditiva. En els primers anys de vida és fonamental una bona audició per un correcte desenvolupament del llenguatge. Un nen amb problemes auditius pot tenir un retràs en l’adquisició i aprenentatge del llenguatge.
Sabem que, només avaluant el comportament d’un nen, la pèrdua auditiva (o hipoacúsia) es sospita i es detecta al voltant dels 2,5 o 3 anys d’edat. Avui dia es pot fer el diagnòstic molt abans d’aquesta edat. A l’avaluar l’audició en edats més tempranes, si es detecta una pèrdua auditiva, aquesta pot ser corregida precoçment i s’evita, d’aquesta manera, un retard en el desenvolupament del llenguatge. Una de les proves diagnòstiques de la hipoacúsia infantil són els potencials evocats auditius.

A qui s’han de fer?
Habitualment no es fan a tots els nens. Es poden realitzar a partir dels 3-5 mesos d’edat en nens o nenes que presentin algun tipus de factor de risc per patir algun grau d’hipoacúsia. Un dels factors de risc d’hipoacúsia infantil, entre d’altres, és la prematuritat. Per això, el seu pediatra, amb molt criteri, li ha sol·licitat la prova; per assegurar-se que la seva filla hi senti bé o per fer un diagnòstic precoç d’hipoacúsia, la qual cosa permetrà, en aquest últim supòsit, buscar una solució precoç al problema.

En què consisteix la prova i com es fa?
Quan sentim sorolls l’orella interna genera una corrent elèctrica que circula fins al cervell. La prova consisteix en analitzar, mitjançant uns elèctrodes col·locats a la pell, aquesta corrent elèctrica generada al nervi auditiu quan aquest és estimulat amb uns sorolls que es posen a les orelles amb uns auriculars.

La prova ha de fer-se en un ambient de relaxació i de tranquil·litat, per tal que no hi hagi interferències en la detecció de l’activitat elèctrica originada a la via auditiva. Per aquest motiu, en els nadons, la prova s’ha de realitzar habitualment amb el nen dormit. El nen pot ser adormit amb diferents tipus de medicaments que poden ser administrats de diferents maneres. La prova sòl durar entre 30 minuts i 1 hora. És inòqua, indolora i gens agressiva.

Esperant haver ajudat a aclarir els seus dubtes, restem a la seva disposició.

Societat Catalana d’Otorinolaringologia i Patología Cervicofacial

La hipoacúsia és una disminució de la capacitat auditiva que pot ser produïda per una dificultat en la transmissió del so cap a dins l’orella interna, per exemple per un tap de cerumen, per moc a dins l’orella o per una otitis (hipoacúsia de transmissió); o bé per un mal funcionament de l’orella interna (hipoacúsia de percepció).

En la hipoacúsia de transmissió l’orella interna funciona bé però no li arriba correctament el so, la qual cosa fa que al corregir la causa que la produeix es resolgui la hipoacúsia (extracció de cerumen, curació de l’otitis, ...). És, doncs, de bon pronòstic per la recuperació auditiva i, en els nens, el més freqüent és que estigui produïda per l’existència de moc a dins de l’orella (otitis serosa) degut als freqüents encostipats de l’edat infantil.
Al contrari, la hipoacúsia de percepció és irreversible i no es pot millorar amb cap tractament mèdic. En els nens és poc freqüent però de pitjor pronòstic, ja que sovint és progressiva i la hipoacúsia només és millorable amb l’ajut de diferents tipus d’audiòfons.
Sigui quina sigui la causa de la hipoacúsia, les conseqüències que aquesta produeix en un nen tenen un ampli ventall de possibilitats, que venen condicionades per la intensitat de la hipoacúsia.
En general, mentre que en els casos d’hipoacúsia lleu no sòl existir cap problema pel normal desenvolupament del nen, en els nens amb hipoacúsia moderada o severa pot existir una marcada alteració del seu desenvolupament psíquic i cognitiu, així com de les seves capacitats d’aprenentatge. Aquests casos sovint es manifesten amb un retràs en l’aprenentatge del llenguatge i també s’hi ha de pensar quan un nen en edat pre-escolar sembla distret, fa repetir als seus interlocutors o puja el volum de la televisió més del que necessiten els demés. També poden existir trastorns del comportament, principalment del tipus hiperactivitat. El nen amb hipoacúsia experimenta sentiments de frustració, a l’igual que la seva família, que poden tenir la convicció de què el nen “no escolta”.

Amb tot aquest ventall de possibilitats i donada la gravetat potencial que té la hipoacúsia en el nen li recomanaríem valorar cada cas de manera individual, discutint-lo entre els pares, metges, educadors i logopedes per poder oferir un enfoc integral i adoptar l’actitud adient.

Tanmateix, però, els nens amb hipoacúsia de percepció irreversible, sobretot si aquesta és moderada o greu, necessiten d’un seguiment estret per poder minvar els efectes de la sordesa sobre el seu desenvolupament (inclòs el llenguatge i la lecto-escriptura) i per poder diagnosticar precoçment un possible empitjorament.

Restem a la seva disposició per qualsevol altre aclariment.

Societat Catalana d’Otorinolaringologia i Patología Cervicofacial

L’objectiu de la detecció precoç de la disminució auditiva (o hipoacusia) és fer el diagnòstic dels nens que pateixen una pèrdua auditiva abans dels 6 mesos d’edat, per tal de posar-hi remei el més aviat possible y evitar, així, les conseqüències que comporta la sordesa, afavorint d’aquesta manera l’aprenentatge del llenguatge.

El diagnòstic precoç es basa en 2 fases:

En una primera fase, que es realitza entre els 3 i 7 dies de vida es realitza un primer cribatge, ja sigui amb otoemissions acústiques o amb potencials evocats auditius. Si el nadó no supera la prova es repeteix la prova al voltant del mes de vida.

Si el nadó no supera aquesta primera fase (és a dir, les proves ens orienten cap a la sospita d’hipoacusia en les dues ocasions en què s’han realitzat), és obligatori, per confirmar el diagnòstic de sordesa, la realització de la 2ª fase o fase diagnòstica, en la que es realitzen potencials auditius (ja siguin potencials evocats auditius o potencials d’estat estable). Aquesta fase de confirmació del diagnòstic es pot fer entre els 4-6 mesos de vida.

No dubteu de posar-vos en contacte amb nosaltres per més informació o qualsevol altre aclariment sobre el tema.

Societat Catalana d’Otorinolaringologia i Patología Cervicofacial

Sra. S.:

Davant de qualsevol sospita de pèrdua auditiva, per lleu que aquesta sigui o pugui semblar, cal realitzar proves auditives, i més tractant-se d'un nadó, ja que l'audició li és fonamental, tant per l'aprenentatge del llenguatge com pel seu desenvolupament.

Primer de tot cal fer una revisió especialitzada de l'orella.

L'otorinolaringòleg és el que veient l'orella pot suspitar on radica el problema auditiu, si aquest realment existeix.

L'impedanciometria i les otoemissions són proves ràpides i indolores, en les que no s'ha d'adormir el nen. La impedanciometria, però, NO informa de l'audició del nen. I les otoemissions només informen si l'orella interna funciona bé o no, però NO informa de l'orella mitjana i poden sortir fàcilment alterades si el nadó està encostipat o té mocs a l'orella (otitis serosa). Per aquest motiu les otoemissions solen recomenar-se només en nadons menors d'1 mes de vida.

La única prova que realment informa de l'audició del nen, de si hi sent bé o no, i en cas de pèrdua auditiva informa del grau de severitat, alhora que ens diu si el problema és l'orella mitjana per mocs (hipoacusia de transmissió) o és l'orella interna són els POTENCIALS EVOCATS AUDITIUS, tant de tronc cerebral com d'estat estable.

El potencials evocats es poden realitzar a partir dels 3 mesos de vida. La única cosa imprescindible és que el nen estigui tranquil, dormit si pot ser. Si és possible es pot aprofitar fer la prova durant el son natural del nen, però en cas contrari és preferible sedar-lo (amb supositoris o medicaments anestèsics sota control d'un metge especialita). Les sedacions mai són en cap cas cruentes ni agressives pel nen. En qualsevol cas, las seguretat en el diagnòstic audiològic dels nadons és el més important, ja que el desenvolupament personal i cognitiu d'un nen és absolutament diferent si el diagnòstic de pèrdua auditiva es fa als 9 mesos o als 2 anys.

Dins dels potencials evocats existeixen els de tronc cerebral, que només estudien les freqüències agudes, i els d'estat estable, que miren totes les freqüències de la parla, greus i aguts. Uns o altres li donaran el diagnòstic de seguretat de l'audició del seu fill.

L'edat d'inici del llenguatge és molt variable, però amb 9 mesos el més freqüent és que el nen respongui a estímuls sorollosos, tot i que si no és així no vol dir que el nen no hi senti bé. En qualsevol cas, la seguretat diagnòstica la donaran els potencials evocats auditius.

Esperant haver contestat els seus dubtes, estem a la seva disposició.

Atentament,

Societat Catalana d’Otorinolaringologia i Patología Cervicofacial

"Hola A, la supuració de les orelles després d’haver posat tubets de ventilació es comú. Potser deguda a diversos motius, entre ells l’entrada accidental d’aigua a les orelles o la sortida del tub. Es resolt fàcilment amb gotes i de vegades pot requerir antibiòtic oral. El timpà te la tendència a rebutjar el tubet i per això tenen un temps de durada en situació. Aquest temps es variable i de mitjana es de un 3 a 6 mesos. De vegades, però, poden durar més temps o menys. El que cal ara, es esperar l’evolució del nen, ara ja sense l’obstrucció que suposaven els carnots i les amígdales, i en el vostre cas, l’evolució en el vostre cas estarà afavorida per l’estiu.

Es comprensible i lícit que vulguis una segona opinió, però malauradament, a la Societat Catalana tenim la normativa de no aconsellar cap company en concret.

Una salutació
Societat Catalana d’Otorinolaringologia i Patología Cervicofacial

"En primer lloc moltes gràcies per la seva consulta. La tubaritis consisteix en una inflamació de la trompa d’Eustaqui (comunica l’orella mitjana amb la part posterior de les fosses nasals) i la conseqüència sol ser una moderada pèrdua auditiva.

A vegades, com entenem que és el cas del seu fill, la causa de la tubaritis pot ser difícil d’esbrinar i per tant la solució por ser més difícil. El problema del tabic nasal desviat pot contribuir a empitjorar i el tractament homeopàtic pot ajudar.

Per norma de la nostra Societat no li podem recomanar cap especialista en concret, però si que la poden tranquil·litzar en el sentit de que no es un quadre greu, que malgrat a vegades porta temps, s’acaba solucionant".

Societat Catalana d’Otorinolaringologia i Patologia Cervicofacial